Renfe (i un Vàlium)

07-12-2000

Persevera, per severa, per se vera, tenia com a lema una companyia de ferrocarrils anglesa.  Jo me la repeteixo cada matí. Tren de progrés o cotxe contaminant?  Va, tornem-hi  --em dic--, siguem constants en les dificultats, per dures que siguin.  Persevera...

L’estació de Sils és tot ruïna i devastació. Els lavabos, tancats. La finestreta d’informació, barrada. L’edifici, cobert amb una mosquitera perquè plora trossos de cornisa. Persevera. El tren de Girona arriba ple i caldrà anar dempeus a la plataforma. Fa calor, desabriga’t, però compte amb la novel·la, que t’ha anat a terra. Ei, ei, que et trepitgen la gavardina. I vigila el paraigües... Tot en marxa? Doncs au,  una horeta i a Barcelona. Distreu-te com puguis. A veure, l’avís  “ ...se han realizado los tratamientos de desinfectación, desratización, desinsectación, pulverización, cebadero y cebo” 

Que n’ets d’animal –et dius-- amb tanta perseverança! Al vespre sortiràs cansat de la feina, hauràs de fer colzes a l’andana de Passeig de Gràcia, et barallaràs amb els qui ja han ocupat seients a Sants i et resistiràs a viatjar en la plataforma dels paquets. I, en efecte, acabaràs enfilant-te com un pollastre en un d’aquells respatllers encoixinats i preguntaràs al pollastre veí si la ràdio li està  passant la falca aquella del que no té mai stress ni depressió perquè viatja amb Catalunya Expres, trenes regionales.

A Sils, les dones d’en Xicu

11-10-2001

L’Anna Escolà fa uns cargols amb costelló de porc inenarrables. La Montserrat Coll, un ànec amb prunes que és una delícia. I la Dolors Sors, i la Carme Subirana, i la Carmen Barrios i... 

Sí, voldria fer-ne l’elogi així, una per una i divulgant-ne la identitat, perquè això no és pas l’homenatge al soldat desconegut.  Formen el col·lectiu  La Cuina a Sils, però mereixen ser tan singularitzades com els ja famosos Santi Santamaria, Joan Roca o Ferran Adrià. En part, l’èxit de la Cuina a Sils es deu potser a una reacció lògica a aquest corrent d’imitació de la cuina de disseny i genialitat que tan abunda. S’enyora la preservació davant de tanta investigació, la memòria sobre l’instint. Les àvies cuineres de Sils ens recorden que a Catalunya hi ha una tradició que corre el risc de perdre’s si continuem deixant-nos enlluernar més del compte davant d’una truita de patates servida en substrats dins d’una copa de cristall o amb una reducció a fum d’una menja que ni tan sols veiem.

Dilluns van actuar a l’Hotel Alminara de Barcelona i l’ovació va ser de les que es dediquen a les sopranos grassonetes. Se les coneix també com Les dones d’en Xicu, el promotor de les mostres gastronòmiques, l’home que ha sabut activar aquest immens patrimoni cultural. Ja està bé que el  nom d’en Xico Anoro, també soni. O és que no ho diu la dita? Darrera de les grans dones sovint hi ha un gran home...

Atenció, Riudarenes

28-08-2003

En la faula d’Isop, un llop i un xai bevien en un riu. El llop ho feia més amunt però necessitava un pretext per menjar-se l’animaló, que bevia a sota seu. Al molt ximple no se li va acudir res més que acusar-lo d’estar-li enterbolint l’aigua. Com si les aigües correguessin cap amunt ! Se’l va cruspir, és clar, però per la força, no pas per la raó.

Ara a Riudarenes, un alcalde pretén també ensarronar les víctimes però girant l’argument: disfressat de xai, va dient als altres xais que el llop (l’abocador tòxic) no els farà mal perquè es construirà molt més amunt del nucli. Diuen que fins i tot ha previst un referèndum per legitimar la seva obscura intenció.

Als països llatins qui promou un referèndum ho fa per guanyar-lo. Sempre juga amb avantatge, perquè es val de la poca informació (o de la informació manipulada) que arriba als votants. Se’ls promet de tot i se’ls amaga el que no interessa. Faria bé, doncs, la gent  de Riudarenes de preguntar-se: 1.- En cas de probable filtració tòxica, les aigües subterrànies de l’abocador no baixaran a enverinar-los, a ells i als seus fills? 2.- Quin fosc interès mou un alcalde a portar residus perillosos de tot Europa quan fa tres mesos el Conseller de la Generalitat afirmava a la premsa que l’abocador tòxic de Castellolí ja garantia les necessitats del territori durant anys i anys? 3.- A la faula de Riudarenes el llop també es cruspirà els xais?

Renfe, tu continua així...

08-03-2007

La mestra i la filla han pujat a Celrà. Quan l’avi i aquest columnista ho fan a Sils, ja no hi ha lloc ni a la plataforma. Palplantats al corredor del vagó, cadascú es distreu com pot, l’avi fent comentaris sorneguers i el columnista llegint l’article d’en Cuyàs, que avui parla d’una escena plena d’amabilitat,  gairebé somniada, que ha viscut fa poc al tren...

A la segona batzegada, la mestra de Celrà s’adona que l’avi pateix, s’aixeca i l’invita a seure, però ell, tot presumit, refusa la invitació. La mestra insisteix. Rient, fa seure la filla, que també s’aixecava (--tu continua estudiant i no busquis excuses”). La mestra renya cordialment el vellet: que faci el favor de seure, que ella ja ha descansat i que a més, “vostè... vostè...” Ostres, la mestra s’ha ficat al parany de l’edat... Com se’n sortirà per no dir-li vell? El mateix jubilat li endevina la tribulació i li treu les castanyes del foc: “...em fa mal la cama, sí...”. Buf, sí, això volia dir, la mestra....

Al Passeig de Gràcia mare i filla s’acomiaden del nostre simpàtic avi, però ara salta la sorpresa. L’home reté la mà de la mare i li fica un paper entre els dits... Ella se’l mira, es posa vermella, l’hi vol tornar, però l’home la renya amb la mateixa teatralitat que ha fet servir ella i li diu que no, que si ho fa,  s’enfadarà.... Un número de telèfon? --pensa  el  columnista—Quin final tan sòrdid... Però per sort la mestra li ensenya el paperet a l’andana. És el nº 74128 i ha estat comprat a la guixeta de Santa Creu de Girona...

Ja ho veus, Cuyàs:  escatimant-nos els seients, Renfe acabarà traient el millor de cadascun de nosaltres...

Ryanair a Girona

05-02-2009

Per trenta-cinc euros més taxes no pots pas demanar que, a sobre, et deixin pujar tants paquets com vulguis a la cabina, que no intentin quadrar balanços amb alguna martingala explicitada a la lletra petita del contracte ni que el personal d'embarcament es comporti amb cap exquisitat. Ryanair és Ryanair i un ramat és un ramat. O sigui que faci el favor de facturar aquest paquet de més i sortir de la cua, home de Déu, que no tenim pas tot el temps del món...!

El cas és que precisament per desfer-me d’un paquet de més abans d’embarcar, vaig haver d’anar a una finestreta a pagar un suplement. I va ser allà on vaig quedar de pasta de moniato amb l’actitud de dues treballadores de la companyia. “O me habla español o usted mismo”. El temps corria i, en efecte, l'avió s'aixecaria igualment sense mi. Els vaig intentar raonar que era inconcebible i que no els demanava pas que em parlessin en català, sinó tan sols que algú em comprengués. "Ni lo entiendo ni quiero aprender su idioma, señor!", em va acabar dient una d’elles, tot explicitant-me amb gestos les ganes que tenia que la deixés tranquil·la... Què fas en un cas així? Obstaculitzar els altres soferts viatgers de la cua? Demanar el full de reclamacions i perdre el vol? Escanyar delicadament l'hostessa amb el seu propi mocadoret de coll?

Durant anys ens hem queixat dels funcionaris vinguts de Castella. Ara hi haurem d'afegir aquests nous treballadors tan poliglots, tan cosmopolites, tan nets i uniformats, de la companyia Rynair.