Quina merda!

08-09-2005

S’imaginen un tauler d’escacs en què blanques ataquin i blanques defensin? O una lluna intentant fer-se evident en un teló de fons de color lletós? I per orientar-se en la foscúria, que no li va bé, al navegant, topar-se amb la mirada blanca d’aquell far? A les carreteres i passos de zebra, què ens hi pinten? Ratlles clares, i ho fan precisament per a això: perquè destaquin en contrast amb el fons. També per destacar, als presidiaris els vestien amb uns uniformes ratllats de blanc i negre. Les pissarres solen ser fosques perquè el guix del mestre s’hi llegeixi bé. I les teles dels artistes solen ser blanques perquè el color de les seves idees prengui vida pròpia. Oi que els indis no es pintaven senyals de guerra del mateix color de la pell? I és clar que no. Això ho fan les senyores quan volen amagar les potes de gall. Els ulls, en canvi, mita-les, elles, com se’ls fan ressaltar resseguint-se de fosc les parpelles clares...

Resumint: els volia dir que a la vida hi ha ocasions en què un bon contrast no és que sigui més o menys adient. És que és de total conveniència, per Déu!

Alguns amics invisibles de la conyeta nadalenca ho saben, i per això et regalen paper higiènic de color fosc. Es tracta d’un paper suau, flonjo, exquisit...i que dura, i dura, i dura...  perquè no tens cap ganes de fer-lo servir.  Quina revenja hi ha contra aquesta broma? Per al cronista, cap ni una. Maleït sigui! Ells, els amics invisibles, continuaran llegint aquesta galeria en negre sobre blanc i no tindran el més mínim dubte de quan s’acaba la lectura perquè el paper és blanc i la tinta fosca...