25-08-2005
És fàcil entrar-hi. No ho has ni de sol·licitar. Una nit et notes la panxa inflada, te’n vas a dormir i et despertes xop, desficiós i amb un fogó aquí baix. Corres al vàter i com us ho diré? Si fos una muntanya seria el Vesubi; si fos un color, el groc llimona; si fos una onomatopeia, patatxaf...
Repasses el que vas sopar i, despreocupat, conclous que aquella salsa no se t’ha posat bé, que demà serà un altre dia... Infeliç! Ja no hi haurà demà. A partir d’ara tot serà un present continu fet d’anades i vingudes del quarto de bany. Un iogurt: cinc minuts i fora. Una camamilla: quatre. Un glop d’aigua: tres. Però què és això? Que els budells no eren gairebé quilomètrics i disposats en múltiples replecs? Amb l’aspirina t’endormisques i somnies que ets un tub de PVC, rectilini. Per un extrem engoleixes i per l’altre evacues a l’acte. Entrar i sortir, entrar i sortir... Trenta-nou de febre. Què diuen els d’Urgències de Santa Coloma? Que vint-i-quatre hores de dejuni total i que els duguis una mostra per fer un cultiu. No podria ser una mica de sang, doctora? –No. I una mica de saliva? –No I orina, li porto orina? –Nooo!. El que faltava: la pròxima erupció del Vesubi haurem de pouar-la...
Al cap de sis dies, quan ja ets una neula, es confirmen els temors: “salmonel·la entèrica”. Deu dies més de règim estricte i un antibiòtic calibre 750. Efectes secundaris? Nàusees, mareig, fatiga, irritació... Déu meu , i encara quedà això de l’Estatut !
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada