18-07-2001
Potser perquè ell mateix no s’ho acaba de creure, en el Tractat de la vellesa el Ciceró posa en boca d’un tercer la seva gratitud a l’ancianitat, “ja que acreix el deler de parlar i treu el de menjar i beure”.
Dons què volen que els digui... El Ciceró hauria de conèixer les àvies de Sils i els xeflis que organitzen al poble. Cada iaia prepara un plat de cuina tradicional per a sis, la pista del polisportiu s’omple de gent i les cassoles van sortejant-se. Quina delícia d’acte! Quina delícia de nit! Cada any són més de sis-cents comensals bescanviant trofeus i paladejant els antics sabors que només les àvies han tingut la lucidesa de conservar. Un cop acabat l’àpat, les cuineres busquen els vestigis de les seves obres per interrogar els afortunats. --Què? Bé? --Bé, senyora, molt bé..!
Aquestes àvies han sabut riure’s de l’artrosi mental de tots els qui ens pensem que un vell és poc més que un arxiu inert de memòria per anar a entrevistar-lo a peu de balancí i endur-se’n una foto. Des que van decidir activar els fogons, ja han muntat vuit mostres gastronòmiques, el seu art es coneix a Madrid i aviat ho farà a Zúrich i a Mèxic. Acció, res de nostàlgies: si abans participaven en debats per evocar els repunxons, els salsafins i les margaridoies de joventut, aviat van adonar-se que per fer cara nostàlgica ja hi havia als llibres el monsieur aquell amb la seva magdalena...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada