18-01-2001
Quaranta-tres alarmes de mòbil en el trajecte de Barcelona a Girona ens donen una mitjana d’una trucada per cada dos viatgers i gairebé una cançoneta per minut. Els vagons del tren s’han convertit en unes delicioses capsetes de música d’aquelles que quan les obres et surt un revisor girant sobre una punta del peu. Allà se’n desperta un amb la melodia del Colacao. Dos seients més endarrere Mendelson està tornant boja la senyora, que ja remena dins la bossa i no hi ha manera que trobi el tocadiscos. El de l’altre punta, amb posat displicent, es mira l’aparell i deixa que emeti un parell de vegades més el codi de morse... On anirem a parar? A l’embafament, és clar.
Aquest festival dodecafònic acabarà substituint-se per algun altre sistema més silenciós. Un xip subcutani, per exemple. Instal·lat al pavelló auditiu t’avisarà amb una lleugera vibració sense que ningú més se n’adoni, i si la persona que tens al davant de cop tanc els ulls i riu amb tota l’amplitud, ves a saber on se l’ha implantat, la pròtesi telefònica. De fet, ja hi ha qui ha provat (amb èxit) de robotitzar-se.
El programa 2000-Fast forward de TV3 ens va mostrar com un investigador n’ha fet un experiment. Objectiu final? Compartir un 2x1 amb la dona i llegir-se els pensaments a distància. Ja em perdonaran el mil·lenarisme, però em sembla que això sí que serà el final de la humanitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada