30-08-2001
Més tard o més d’hora, lector, tu també aniràs de cap al forat. I quan t’arribi l’hora, ho hauries de saber, no te n’hi podràs endur res de res, ni diners, ni targetes, ni mòbil. El cos inert, qui t’atengui en l’últim moment potser te’l cobrirà amb una tela (el cos, el cos, tothom té cura del cos i te l’adapten a l’estretor de l’espai , però i la ment? A qui li preocupa si la ment et va a zero o a cent per hora?) Ja t’entren el cap a la fornícula. Aviat hi seràs tot tu. Requiem in aeternam dona eis, domine. L’eternitat, què és? La falta de moviment. I penses que no et pots moure, que no et pots moure! Et lux perpetua luceat eis. Els ulls, tancats o oberts? Et demanes de què serveix perpetuar una llum si no hi ha res per il·luminar. La volta que se t’ha menjat (diguem-ho amb propietat: el sarcòfag) neix en una espatlla, et passa a un pam del rostre i va a morir a l’altre costat. No hi ha res més, res més, i jo, senyor, necessito un senyal que tornarà a haver-hi vida. Oh, déu, i aquest estrèpit què és? Ressona tot. Quantus tremor est futurus, la missa de difunts, ara hi caic... Hosti, hosti, quin mal rotllo! I t’encarcares, i t’ofegues, i et sents morir de veritat... just quan l’àngel blanc ve i t’estira enfora. Esbufegues, li somrius, descanses en pau, i, mira tu, ja tant te fa que el judici final encara trigui i que et digui que fins dilluns no tindràs el resultat de la ressonància magnètica...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada