Ai que em moro...

01-05-2008

El dolor és mortal, ho puc ben jurar. De manera que, malgrat la manca de validesa legal, aprofito la concurrència per expressar les meves últimes voluntats, actuant com a testimonis –i sense riure-- el sofert personal d’urgències del C.A.P. de Santa Coloma, a dia 16 d’abril del 2008... (què passa, lector, que no ets gens aprensiu, tu?).

Després, ni la sirena cantaire de l’ambulància, ni la temptació de fer pam i pipa als altres cotxes per poder saltar-nos els semàfors no em distreuen del sofriment. Arribo a un dels hospitals de Girona, m’enllito i el còctel de calmants em va permetent filosofar i buscar explicacions. La primera pregunta: però què coi és això? Com pot ser que un insignificant gra d’arena al ronyó em pugui deixar tan fet malbé, metre vuitanta-cinc com sóc i un munt de quilograms? És la paràbola de David contra Goliat? El triomf del regne mineral sobre l’animal? Als 4x4 del Dakar, que no els entra sorra per totes bandes? Què passa, que el cotxe és superior a l’home? 

Al cap d’uns dies, el metge d’urgències de Santa Coloma em truca amablement a casa per verificar el seu primer diagnòstic (“Així també aprenem...”) i m’assalta la gran qüestió: en general, tenim una bona sanitat i els professionals són molt solvents. Però podrem aguantar aquesta qualitat si ja som un milió i mig més i no arriben més recursos a la nova política sanitària catalana? Trens, aeroports, electricitat... Els “no nacionalistes”, ens escanyaran també per la banda de la salut? Ai, que em torna el dolor...

Santa Coloma cronometrada

11-04-2002

Sol medium caeli conscenderat igneus orbem...  Segons Virgili, Enees va descobrir el Pal·latí just al migdia, “quan el foc del sol havia arribat a la meitat de la volta celeste”.  Degut a la trajectòria el·líptica de la terra, els gnòmons només assenyalen l’hora solar exacta quatre dies l’any, de manera que el nostre heroi podria haver-se avançat (o endarrerit) en 16 minuts i 18 segons...

Això de la desviació horària ens ho adverteix una placa del monumental rellotge de sol situat en una rotonda de Santa Coloma. Es tracta d’un conjunt escultòric colossal que, a més de dir l’hora, sembla que adverteixi la població contra el priapisme  (perquè quin tremp, noi, ja ho veuran si visiten la rotonda...)

A Santa Coloma també es pot saber l’hora exacta per les campanes de l’església, molt més pudibundes malgrat la seva estridència. Quin rellotge és més precís?  Depèn dels alemanys, perquè resulta que la globalització també ha arribat als batalls de la campaneria colomenca. El sofisticat mecanisme està regit des d’una central informàtica amb seu a Hamburg. El dia del canvi a l’horari d’estiu, no va excitar-se perquè li faltava un xip. Fins que no van venir a implantar-l’hi al cap de tres dies, el rellotge va continuar cridant a jaculatòries una hora més tard que el gran falus solar de l’altre barri, tant erecte, ell, però tan murri a l’hora d’espolsar-se les exactituds de sobre.

Santa Coloma d’esquadra

29-03-2001

Dijous 22, 12’30h. --Bon dia, senyor mosso, que em podria dir a quina hora passen demà per l’eix transversal els bòlids que van al tram... --Li passo amb trànsit  (Mozart. Petita serenata nocturna. Cinc compassos de quatre per quatre. Deu ser pels cotxes)  --Si?  –Bon dia tingui, senyora mossa, que em podria dir a quina hora passaran els cotxes del ral·li per... –Un moment, no es retiri... --Esperi, que no he acabat... –Un moment, un moment, per favor (txin/ ta-txin/ ta-txin ta-txin ta txiiiiin...)  --Escolti?  --L’escolto, senyora mossa.  --Exactament què volia saber? --Doncs a quina hora passa el ral·li per l’eix. No voldria pas trobar-me’ls, sap? Van com bojos  --Miri, hauria de trucar al RACC  --Què em diu ara! --Sí, ells porten  l’assumpte aquest del ral·li  --Ah, i vostès no?  --No, no, això, el RACC  --M’està dient que la cosa no va per a vostès, que són els responsables de trànsit? (silenci) –A veure, no es retiri (txin, ta-txin...) – Sí? –Demanava que si bla, bla, bla --A les vuit del matí i a les dues, de tornada. –Ara l’escolto! I si no és indiscreció, hi haurà tolerància zero per als del casc i les coloraines? Si avancen com suïcides, els multaran? Pensi que l’any passat va ser un escàndol..  – Què vol que li digui, hi haurà  patrulles mòbils, depèn de si  els enxampem...  – Gràcies i bon dia tingui, senyor mosso. I que Sant Racc ens empari...

Quina merda!

08-09-2005

S’imaginen un tauler d’escacs en què blanques ataquin i blanques defensin? O una lluna intentant fer-se evident en un teló de fons de color lletós? I per orientar-se en la foscúria, que no li va bé, al navegant, topar-se amb la mirada blanca d’aquell far? A les carreteres i passos de zebra, què ens hi pinten? Ratlles clares, i ho fan precisament per a això: perquè destaquin en contrast amb el fons. També per destacar, als presidiaris els vestien amb uns uniformes ratllats de blanc i negre. Les pissarres solen ser fosques perquè el guix del mestre s’hi llegeixi bé. I les teles dels artistes solen ser blanques perquè el color de les seves idees prengui vida pròpia. Oi que els indis no es pintaven senyals de guerra del mateix color de la pell? I és clar que no. Això ho fan les senyores quan volen amagar les potes de gall. Els ulls, en canvi, mita-les, elles, com se’ls fan ressaltar resseguint-se de fosc les parpelles clares...

Resumint: els volia dir que a la vida hi ha ocasions en què un bon contrast no és que sigui més o menys adient. És que és de total conveniència, per Déu!

Alguns amics invisibles de la conyeta nadalenca ho saben, i per això et regalen paper higiènic de color fosc. Es tracta d’un paper suau, flonjo, exquisit...i que dura, i dura, i dura...  perquè no tens cap ganes de fer-lo servir.  Quina revenja hi ha contra aquesta broma? Per al cronista, cap ni una. Maleït sigui! Ells, els amics invisibles, continuaran llegint aquesta galeria en negre sobre blanc i no tindran el més mínim dubte de quan s’acaba la lectura perquè el paper és blanc i la tinta fosca...

Vuit anys de Cuina a Sils

18-07-2001

Potser perquè ell mateix no s’ho acaba de creure, en el Tractat de la vellesa el Ciceró posa en boca d’un tercer la seva gratitud a l’ancianitat, “ja que acreix el deler de parlar i treu el de menjar i beure”.

Dons què volen que els digui... El Ciceró hauria de conèixer les àvies de Sils i els xeflis que organitzen al poble. Cada iaia prepara un plat de cuina tradicional per a sis, la pista del polisportiu s’omple de gent i les cassoles van sortejant-se. Quina delícia d’acte! Quina delícia de nit!  Cada any són més de sis-cents comensals bescanviant trofeus i paladejant els antics sabors que només les àvies han tingut la lucidesa de conservar. Un cop acabat l’àpat, les cuineres busquen els vestigis de les seves obres per interrogar els afortunats. --Què? Bé? --Bé, senyora, molt bé..!

Aquestes àvies han sabut riure’s de l’artrosi mental de tots els qui ens pensem que un vell és poc més que un arxiu inert de memòria per anar a entrevistar-lo a peu de balancí i endur-se’n una foto. Des que van decidir activar els fogons, ja han muntat vuit mostres gastronòmiques, el seu art es coneix a Madrid i aviat ho farà a Zúrich i a Mèxic. Acció, res de nostàlgies: si abans participaven en debats per evocar els repunxons, els salsafins i les margaridoies de joventut, aviat van adonar-se que per fer cara nostàlgica ja hi havia als llibres el monsieur aquell amb la seva magdalena...